Mostrando entradas con la etiqueta Joana Raspall. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Joana Raspall. Mostrar todas las entradas

martes, 31 de agosto de 2021

Haiku

 

Majestuosa,

l’arrogància dels cignes

ens interroga.

 

Joana Raspall

Imagen:https://www.google.com/

martes, 20 de julio de 2021

Tanka

 

Extraordinari

pot resultar un poema

descrivint l’alba.

Pero mai les paraules

seran prou lluminoses.

 

Joana Raspall

Imagen:https://www.google.com/

sábado, 12 de junio de 2021

 Haikus otoñales


I

Aire serrano,

con abrazo de amigo

¡qué hondo hieres!

 

II

Entre pinares

de par en par caminos

hacia el ensueño.

 

III

Atardeceres.

El silencio en los valles

cuenta secretos.

 

IV

No hay soledades

donde las aves cantan

y ríen flores.

 

V

Mansos rebaños

sin perros, sin esquilas,

hallan sus pastos.

 

VI

Sólo rastrojos

nos hablan de los trigos

que fueron verdes.

 

VII

La luz de ocaso

intenta cobijarse

bajo las ramas.

 

VIII

La humilde fuente

huye sin revelarnos

que será río.

 

IX

Con cuánta angustia

la rama desgajada

cae del árbol.

 

X

Los campos tienden

invitando a la nieve,

sábanas pardas.

 

XI

Fingen dureza

las nubes: los pinares

mienten blandura.

 

XII

Vuelan adioses

por calles polvorientas

y cielos altos.

 

Joana Raspall

Imagen:https://www.google.com/

jueves, 6 de mayo de 2021

Vull

No vull durar com una pedra. Viure!

Fent i desfent els llaços, com la boira;

fent i desfent camins, com la riuada;

fent i desfent cançons, com els ocells.

 

No vull passar serena com la lluna,

sinó esvaïda en plor, com la rosada,

o exultant, com les flors en primavera,

i forta i juganera com el vent.

 

No vull anar llançant bocins de vida

com fulls de calendari, tant inútils,

quan han complert la tasca marcant dies.

 

Vull deixar amors i somnis i paraules

que durin més que jo, al cor dels altres.

 

Joana Raspall

 

(Traducción libre del poema de Joana)

Quiero

¡Quiero vivir, no estar como una piedra!

Hacer y deshacer, como la niebla

que enlaza y desenlaza;

hacer y deshacer, cual la riada

que borda y desborda los caminos;

hacer y deshacer, como los pájaros

que tejen y destejen las canciones.

 

No quiero yo pasar como la luna

calmada y reposada, sino en lloros,

como la escarcha pasa; o exultante,

cual flor en primavera,

y fuerte y juguetona como el viento.

 

No quiero yo lanzar

a trocitos la vida, como inútiles hojas

de inútil calendario,

que ya no tiene días que marcar.

 

Quiero dejar mi amor, palabras, sueños,

que duren más que yo por mucho tiempo,

en vuestros corazones.

Imagen;https://www.google.com/

martes, 30 de marzo de 2021

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 del 7 del 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 4 del 12 del 2013)

Bibliotecaria, profesora, narradora, dramaturga y poetisa. Medalla de oro de la ciudad de Sant Feliu de Llobregat. Receptora en el 2006 de la Creu  de Sant Jordi. Entusiasta luchadora en favor de la lengua y cultura catalana. Su labor ha sido ampliamente reconocida institucional, mediática y popularmente, especialmente este año, con motivo de su centenario, en un número impresionante de celebraciones y homenajes.

Entre sus obras:

-“Diccionari pràctic de sinònims catalans”, Diccionari de locucions y frases fetas”, “Diccionari d’homònims i parònims.”

-“El pou”, “L’invent”, “Konsum” (teatro).

-“”Diamants y culs de got”, “El cau de les heures”, “El calaix del mig yiel vell relotge (narrativa).

-“Bon dia poesía”, “Com el plomisol”, “Serpentines de versos”, “ Escaleta al vent”,  “Ales i camins”, “Llum igira-sols”, “Arpegis” , “Istants, haikus i tankas” y “El jardi vivent“ (poesía).

 


El jardí s'ha adormit

 

El jardí s’ha adormit sota la humida

vànoa desfilada de la pluja

i ara deu somniar hores llunyanes

com les que jo revisc en contemplar-lo.

Ja no hi creix el lilà que perfumava

amb pinyes lila-tendre els meus capvespres

en què veia futurs irrealitzables…

aquells dies en què no sospitava

com arriba el dolor, tan de puntetes

que no ens sabem salvar del la punyida.

El xiprer ha crescut i s’ageganta

fosc i massís i aspre com la pena

sobre el cel gràvid de fina gotellada.

…Sempre plourà, a cada primavera,

i amarades, les flors, tot colltorçant-se

es vinclaran suaument sobre terra

on jo seré, vençuda i forastera,

tan lluny del meu jardí per sempre més…

 

Joana Raspall

 



Se ha dormido el jardín

(Traducción libre del poema de Joana)

 

Dormido está el jardín bajo la blanda

deshilachada colcha de la lluvia

mientras sueña con horas tan lejanas

como las que revivo al contemplarlo.

No crece ya la lila que aromaba

con piñas lila-tiernas mis ocasos

en los que adivinaba incertidumbres…

días en los que yo no sospechaba

cómo llega el dolor tan de puntillas

sin saber esquivar la acometida.

Ha crecido el ciprés y se agiganta,

como crece la pena, espeso y negro

hacia un cielo preñado de llovizna.

…En cada primavera lloverá,

suavemente las flores amaradas

doblarán su cabeza hacia la tierra

donde estaré, vencida y forastera,

lejos de mi jardín y para siempre.


Félix

Imágenes:https://www.google.com/

martes, 11 de septiembre de 2018


Al lector de poemas

Llegeix a poc a poc.
El vers té pes i ales;
s’endinsa al fons del cor
i forja les sagetes
que vencen temps i espai.

Respira poc a poc
l’embruix de les paraules,
i fes-te’n un tresor
de ritme i harmonia

que ja no et prendran mai.

Joana Raspall

Imagen relacionada
Imagen:https://www.google.com

domingo, 9 de abril de 2017


Resultado de imagen de Joana Raspall i Juanola

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913 – Sant Felíu de Llobregat 2013)


Bibliotecaria, escritora, dramaturga y poeta.

Entre sus obras, “Bon día, poesía”, “Com el plomissol”, “Versos anics”, “Arpegis”, “Batec de paraules”, “Ales i camins” y El pou”.


Endreça

Pujaré al cel blau
a collir paraules
per una escaleta
tallada en el vent.
És, cada graó,
un manyoc de boira;
a cada replà
hi brilla un estel.
Els cants dels ocells
hi fan de barana;
aromes de flors
hi posen dosser.

Espereu-me a baix :
tornaré amb les mans
curulles de somnis,
i us els donaré.

Joana Raspall

Resultado de imagen de Escalera de nubes

Marxaré

Marxaré sola ;
deixeu-me que ara sigui
tant amb vosaltres.
Tindré temps d’enyorar-vos;
l’eternitat és llarga.


Joana Raspall

Resultado de imagen de me iré
Imágenes: https://www.google.es

lunes, 1 de febrero de 2016




Resultado de imagen de Joana Raspall

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013)

Bibliotecaria, escritora, novelista, dramaturga y poetisa.
Recibió la medalla de Oro de la ciudad de Sant Feliu en 1993, el Premio Creu de Sant Jordi en el 2006 y la Medalla al Trabajo Prsidente Macià en 2010.

Entre sus obras, “Diccionari de sinónims”, “El cau de les heures”, “Diamants y cul de got”, “Bon dia poesía”, “Poemes per a tot l’any”, “Escaleta al vent” y “El jardi vivent.”

Duet

Inventem-nos un cant.
No són vàlids
els compassos que marquen els altres.
Inventem-nos un nou ritme
amb paraules
que, sortides del llavi que es besa,
són poemes d’un llenguatge nou.
Inventem-nos un cant
on les notes tinguin tons purpuris,
on s’encantin les pauses
en un éxtasi de pura delicia,
de suprema bondat.
Que s’acordin les veus en perfecta harmonia
com la gamma perfecta de verdors en el prat,
de blavors en el cel
i rojors en la flama…
Inventem-nos un cant
i cantem-lo.
I deixem-nos lliscar amor enllà.

Joana Raspall   

Música Llunyana

Resultado de imagen de abrazoReclina el teu cap en la meva espatlla;
enllacem els braços i cloguem el ulls;
deixem-nos bresar per la melodía
que l’oreig ens duu…
Entre la paraula i els bes, inefable,
hi ha un espai silent on tot és incert,
llacuna que cal omplir d’harmonia
i que no podriem traspasar altrament.
La nota més greu ens remou léntranya
furgant el secret que no sabem dir;
els tons més aguts afuen les ales
vers inexpresables desigs d’infinit.
El teu cor i el meu, enllaçats amb l’aire,
troben la passera del titme anhelat.
Ara que hem callat, pots donar-me els llavis
i deixar-me fonfre dins del teu esguard.

Joana Raspall 

Imágenes: https://www.google.es