Joan-Elies Adell (Vinaroz, 1968)

Doctor en Filología Catalana, profesor, escritor en catalán y poeta.

Entre sus obras “La materia del temps”, A curt termini”, “Encara una olor” y “Oceà imnòbil.”

Entre sus premios, el Premio Gabriel Ferrater, el Alfons el Magnànim y el de Crítica del Escrptors Valencians.

En vies d’extinció

No vulgues robar-me més temps. 
Exhaureix aquests quants minuts més de respit 
que et dono i passa pàgina ràpidament. 
Abstreu-te de la biografia. De les espècies 
en vies d’extinció. Oblida els crits rogallosos
i els vocables sobris. L’èpica i l’erudició.
Pren únicament del llenguatge el rostre
de cada instant. De la teua consciència
els llims del fons. És aquesta ferma 
voluntat d’endreçar un paisatge 
en degradació contínua el que t’ha fet 
creure que ets capaç encara d’entendre 
la vida. I converteixes en objecte d’estudi 
la densitat del buit. Llavors s’estén 
inevitablement una revolució silenciosa. 
Unes paraules massa imperfectes que, 
empeltades de silenci, desclouen el desig.

Flors vermelles

Són d’un vermell rar aquestes flors.
Com si m’entrés alguna impuresa 
en els ulls cada cop que em disposo 
a mirar-les. Em fan recordar 
amb precisió aquell gust amarg 
que ja no és a la boca. Busco una fórmula 
per poder parlar sense contemplacions 
d’aquest mal sabor o de l’estrany color 
d’aquestes gerberes que ara acabo de collir. 
És tard. Miro el cel i són clars els núvols.
S’instal·len al voltant d’aquests fulls
que voldrien transcriure les arestes precises
d’aquells pètals efímers i envellutats. 
Sé que això és inviable. Em sé atònit. 
Desarmat davant la consciència de sentir
unes llàgrimes que s’escolen com fina 
aigua de pluja. Caminen per unes galtes 
inexplorades des del llunyà temps 
de la infantesa. Els sentiments no coneixen 
les lleis de la gravetat. Em miro a l’espill. 
Em retorna una imatge desconeguda fins ara. 
L’erosió de descobrir els motius del simple pas 
del temps. Hauria de ser d’una superfície 
neutra que només reflectís l’espai. 
Ara s’ha transfigurat, però, en síl·labes 
a penes comptades. En petites esberles 
de llum que només saben reunir trossos d’atzar.

Imágenes:https://www.blogger.com/