martes, 30 de marzo de 2021

Joana Raspall i Juanola (Barcelona, 1 del 7 del 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 4 del 12 del 2013)

Bibliotecaria, profesora, narradora, dramaturga y poetisa. Medalla de oro de la ciudad de Sant Feliu de Llobregat. Receptora en el 2006 de la Creu  de Sant Jordi. Entusiasta luchadora en favor de la lengua y cultura catalana. Su labor ha sido ampliamente reconocida institucional, mediática y popularmente, especialmente este año, con motivo de su centenario, en un número impresionante de celebraciones y homenajes.

Entre sus obras:

-“Diccionari pràctic de sinònims catalans”, Diccionari de locucions y frases fetas”, “Diccionari d’homònims i parònims.”

-“El pou”, “L’invent”, “Konsum” (teatro).

-“”Diamants y culs de got”, “El cau de les heures”, “El calaix del mig yiel vell relotge (narrativa).

-“Bon dia poesía”, “Com el plomisol”, “Serpentines de versos”, “ Escaleta al vent”,  “Ales i camins”, “Llum igira-sols”, “Arpegis” , “Istants, haikus i tankas” y “El jardi vivent“ (poesía).

 


El jardí s'ha adormit

 

El jardí s’ha adormit sota la humida

vànoa desfilada de la pluja

i ara deu somniar hores llunyanes

com les que jo revisc en contemplar-lo.

Ja no hi creix el lilà que perfumava

amb pinyes lila-tendre els meus capvespres

en què veia futurs irrealitzables…

aquells dies en què no sospitava

com arriba el dolor, tan de puntetes

que no ens sabem salvar del la punyida.

El xiprer ha crescut i s’ageganta

fosc i massís i aspre com la pena

sobre el cel gràvid de fina gotellada.

…Sempre plourà, a cada primavera,

i amarades, les flors, tot colltorçant-se

es vinclaran suaument sobre terra

on jo seré, vençuda i forastera,

tan lluny del meu jardí per sempre més…

 

Joana Raspall

 



Se ha dormido el jardín

(Traducción libre del poema de Joana)

 

Dormido está el jardín bajo la blanda

deshilachada colcha de la lluvia

mientras sueña con horas tan lejanas

como las que revivo al contemplarlo.

No crece ya la lila que aromaba

con piñas lila-tiernas mis ocasos

en los que adivinaba incertidumbres…

días en los que yo no sospechaba

cómo llega el dolor tan de puntillas

sin saber esquivar la acometida.

Ha crecido el ciprés y se agiganta,

como crece la pena, espeso y negro

hacia un cielo preñado de llovizna.

…En cada primavera lloverá,

suavemente las flores amaradas

doblarán su cabeza hacia la tierra

donde estaré, vencida y forastera,

lejos de mi jardín y para siempre.


Félix

Imágenes:https://www.google.com/

No hay comentarios:

Publicar un comentario